El Tribunal Suprem posa límits als retards en les consultes urbanístiques: una sentència rellevant per a l'hostaleria, la restauració i el turisme
Una sentència impulsada per Hostelería Madrid estableix que les administracions públiques no poden deixar indefinidament sense resposta les consultes urbanístiques.
La resolució reforça la seguretat jurídica dels empresaris que volen obrir, reformar, ampliar o adaptar els seus establiments i constitueix un precedent important també per al sector a Catalunya.
El Tribunal Suprem ha dictat una sentència de gran transcendència per a les empreses de l'hostaleria, la restauració i el turisme, en establir que les consultes urbanístiques han d'estar sotmeses a un termini màxim de resolució i que les administracions no poden prolongar-ne indefinidament la tramitació mitjançant requeriments successius sense límit temporal.
La Sentència 1009/2026, de 14 de setembre de 2026, dictada per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem en el recurs de cassació 9333/2024, dona la raó a Hostelería Madrid, que havia impugnat una disposició de l'Ordenança 6/2022 de l'Ajuntament de Madrid relativa a les llicències i declaracions responsables urbanístiques.
La resolució anul·la la previsió municipal que permetia tramitar determinades consultes urbanístiques sense cap termini per respondre ni límit de requeriments. En absència d'una previsió normativa vàlida diferent, el termini màxim de resolució és de tres mesos, d'acord amb la Llei 39/2015, del procediment administratiu comú de les administracions públiques. Aquest termini pot quedar subjecte a les suspensions legalment previstes.
Les consultes urbanístiques són instruments que permeten als empresaris, promotors i tècnics plantejar a l'Administració dubtes sobre la viabilitat urbanística d'una actuació, la interpretació de determinades exigències normatives o l'admissibilitat de solucions constructives abans d'executar una inversió.
En el cas concret analitzat pel Tribunal Suprem, les consultes afectaven els projectes amb solucions prestacionals, és a dir, propostes tècniques alternatives que pretenen acreditar el compliment de les exigències de seguretat, accessibilitat o altres prestacions de l'edificació mitjançant solucions diferents de les convencionals.
Aquesta qüestió té una especial incidència en l'hostaleria, perquè molts establiments desenvolupen la seva activitat en edificis antics, locals adaptats o immobles que no van ser construïts originalment per acollir un restaurant, un bar, un hotel o un allotjament turístic.
En aquests casos, l'obertura o reforma de l'establiment pot requerir un pronunciament tècnic municipal sobre aspectes com ara:
-
Seguretat contra incendis i evacuació: adequació de sortides d'emergència, recorreguts d'evacuació i mesures alternatives de protecció.
-
Accessibilitat: adaptació dels accessos, lavabos i circulacions interiors en edificis existents amb limitacions estructurals.
-
Reformes i ampliacions: viabilitat de modificar la distribució, l'aforament o determinades instal·lacions.
-
Canvis d'ús: determinació de la compatibilitat de noves activitats amb les condicions urbanístiques de l'immoble.
-
Rehabilitació d'edificis: interpretació de les exigències tècniques aplicables a establiments situats en edificacions antigues o amb condicionants patrimonials.
No totes aquestes actuacions estan afectades directament pel procediment madrileny objecte de la sentència, però són exemples de situacions en què obtenir una resposta administrativa dins d'un termini raonable pot resultar determinant per a una inversió empresarial.
Els retards administratius tenen conseqüències econòmiques directes
Una de les qüestions més importants de la sentència és el reconeixement de les conseqüències que pot tenir per als particulars i empreses la manca de terminis en l'actuació administrativa.
Quan un empresari sol·licita un pronunciament urbanístic abans de posar en marxa un projecte, habitualment ja ha assumit compromisos econòmics: contractes de lloguer, honoraris professionals, estudis tècnics, projectes arquitectònics o despeses de finançament.
Si l'Administració no respon, aquests compromisos poden continuar generant costos mentre la inversió resta paralitzada.
Per al sector de l'hostaleria i la restauració, aquesta situació pot comportar l'ajornament d'una obertura, la pèrdua d'una temporada turística, la impossibilitat de contractar personal o el deteriorament de la viabilitat econòmica del projecte.
El Tribunal Suprem considera incompatible amb els principis d'eficàcia, celeritat, seguretat jurídica i bona administració que un procediment pugui quedar obert indefinidament, sense que l'interessat disposi d'un horitzó temporal per obtenir una resposta.
Què estableix exactament el Tribunal Suprem?
La resolució fixa diversos criteris jurídics especialment rellevants.
Primer. Les consultes urbanístiques han de tenir un termini màxim de resposta. El seu caràcter informatiu o no vinculant no justifica que quedin exemptes de les garanties temporals del procediment administratiu.
Segon. El termini general subsidiari és de tres mesos. Aquest és el termini aplicable quan no existeix una previsió normativa vàlida que estableixi un altre termini, sens perjudici de les possibles suspensions legals.
Tercer. No es poden establir procediments sotmesos a requeriments il·limitats i sense control temporal. L'Administració pot demanar aclariments o documentació, però ha de respectar el règim legal dels terminis.
Quart. L'Administració té l'obligació de respondre. La manca de contestació no pot convertir-se en una manera ordinària de mantenir indefinidament paralitzat un expedient.
Cal fer, però, una precisió fonamental: el transcurs dels tres mesos no significa que la consulta s'entengui resolta favorablement ni autoritza automàticament a executar les obres o iniciar l'activitat. La consulta objecte del litigi té caràcter informatiu i no vinculant, i la manca de resposta no equival a l'atorgament d'una llicència. L'interessat pot emprar les vies jurídiques corresponents per exigir el compliment de l'obligació administrativa de resposta.
Quina aplicació pot tenir aquesta sentència a Catalunya?
Tot i que el litigi té l'origen en una ordenança de l'Ajuntament de Madrid, la importància de la resolució va més enllà del seu àmbit territorial.
El Tribunal Suprem fonamenta la seva decisió en la Llei estatal 39/2015, d'1 d'octubre, que regula el procediment administratiu comú, i en principis generals que han de respectar les administracions públiques.
Per aquest motiu, la doctrina de la sentència pot resultar rellevant per als ajuntaments catalans i per als procediments municipals de consulta urbanística que presentin característiques equivalents.
A Catalunya, la tramitació de les activitats econòmiques i de les actuacions urbanístiques està condicionada per la normativa urbanística, la regulació de les activitats i les ordenances municipals corresponents.
En el cas dels establiments d'hostaleria, restauració i turisme, aquesta pluralitat normativa pot generar situacions en què una empresa necessiti conèixer prèviament el criteri municipal abans de comprometre inversions importants.
La sentència no estableix automàticament un termini universal de tres mesos per a qualsevol tràmit urbanístic a Catalunya, però sí que proporciona un argument jurídic rellevant davant de procediments de consulta sense termini definit, o davant de regulacions que permetin una tramitació indefinida.
La seva aplicació concreta requerirà examinar el tipus de consulta, el règim normatiu corresponent i les circumstàncies de cada expedient.
La FIHRT destaca la importància d'agilitzar els procediments administratius
Des de la Federació Intercomarcal d'Hostaleria, Restauració i Turisme (FIHRT), aquesta resolució es considera un precedent d'interès per defensar un marc administratiu que ofereixi més seguretat jurídica i previsibilitat a les empreses del sector.
L'obertura d'un restaurant, la rehabilitació d'un establiment hoteler o l'adaptació d'un local a noves exigències tècniques comporten inversions que difícilment poden planificar-se quan els terminis administratius són incerts.
La necessitat de complir la normativa urbanística, ambiental, d'accessibilitat i de seguretat ha de ser compatible amb l'obligació de les administracions de tramitar els procediments amb diligència, proporcionalitat i respecte pels drets dels interessats.
En aquest sentit, la FIHRT considera especialment important avançar en la simplificació administrativa, la coordinació dels diferents serveis tècnics municipals i l'establiment de terminis de resposta clars.
També cal evitar que la successió de requeriments de documentació, informes o aclariments es converteixi en un factor de paralització dels projectes empresarials.
La seguretat jurídica és un element essencial per fomentar la inversió, la modernització dels establiments i la continuïtat de les petites i mitjanes empreses, que constitueixen una part fonamental del teixit de l'hostaleria i del turisme català.
Una victòria de la representació empresarial
La resolució també posa en valor la tasca de les organitzacions empresarials en la defensa col·lectiva dels interessos del sector.
El procediment judicial ha estat impulsat per Hostelería Madrid, organització integrada en l'àmbit de la representació empresarial de l'hostaleria espanyola, que ha mantingut la impugnació de la normativa municipal fins a obtenir un pronunciament del Tribunal Suprem.
La sentència demostra la rellevància de l'acció associativa per abordar problemes que afecten transversalment moltes empreses i que difícilment podrien afrontar de manera individual.
Per a la FIHRT, el precedent obre la porta a estudiar situacions semblants en municipis catalans, especialment quan els empresaris es trobin davant de consultes urbanístiques sense resposta, requeriments reiterats o una manca de previsibilitat que comprometi projectes d'obertura, reforma o ampliació.
La Federació considera que garantir terminis administratius raonables no implica reduir les exigències de seguretat ni els controls urbanístics, sinó fer-los compatibles amb una gestió pública eficaç i amb les necessitats reals de les empreses.
La resolució del Tribunal Suprem reforça, així, un principi essencial: l'Administració té dret a examinar i controlar els projectes, però els empresaris també tenen dret a obtenir una resposta dins dels terminis legalment exigibles.
Referències i informació complementària: Sentència del Tribunal Suprem 1009/2026, de 14 de setembre de 2026. Recurs de cassació 9333/2024. Articles 21, 22 i 29 de la Llei 39/2015. Informació d'Hostelería Madrid sobre la sentència