Actualitat

• 14 Setembre 2026

Les temperatures rècord del Mediterrani són només la part més visible d’un fenomen molt més ampli.

L’escalfament del mar, la sequera, la irregularitat de les pluges, els episodis extrems, els canvis en els conreus o el desplaçament d’espècies marines estan modificant el territori i, amb ell, una part essencial de l’oferta turística catalana.

Adaptar-nos ja no és només una qüestió ambiental: és una qüestió de competitivitat, de producte i de país.

Les dades de l’estiu de 2026 tornen a posar el Mediterrani al centre de l’alerta climàtica. La xarxa de boies de Puertos del Estado ha registrat nous màxims: 30,7 °C a Tarragona, 30,5 °C a Barcelona i 29,18 °C al cap de Begur, mentre que la boia de Dragonera, a les Balears, arribava als 33,02 °C. No és simplement l’anècdota d’un estiu extraordinàriament calorós. Els registres encaixen en una tendència de fons que a Catalunya ja és perfectament mesurable.

A l’Estartit, un dels punts de referència de les sèries climàtiques catalanes, la temperatura superficial del mar ha augmentat 0,36 °C per dècada des de 1974, és a dir, prop d’1,9 °C en poc més de mig segle. I l’escalfament no es limita a la superfície: a 80 metres de profunditat l’increment ha estat d’aproximadament un grau durant el mateix període. Paral·lelament, el nivell del mar ha crescut uns 3,3 centímetres per dècada des de 1990, acumulant ja prop de 12 centímetres.

Un Mediterrani més calent és també un Mediterrani diferent

L’augment de temperatura no significa únicament que l’aigua sigui més calenta per al banyista. Canvia el funcionament de l’ecosistema marí.

Les espècies busquen les condicions tèrmiques, la profunditat i els hàbitats que els resulten més favorables. Algunes espècies pròpies d’aigües més càlides amplien la seva presència cap al nord del Mediterrani occidental, mentre que altres, vinculades a aigües més fredes, retrocedeixen o veuen reduïda la seva abundància.

L’Institut de Ciències del Mar-CSIC ha analitzat dues dècades de captures a la costa catalana i constata precisament aquest procés: augmenta la contribució relativa de les espècies d’aigües càlides i disminueix la de les espècies més fredes, amb conseqüències ecològiques però també econòmiques per a les pesqueries.

Fadrins, llampugues, alatxes, barracudes o altres espècies termòfiles són cada vegada més familiars en determinades zones. No es tracta de dir simplificadament que “els peixos se’n van cap al nord”, perquè els desplaçaments depenen també dels corrents, la profunditat, els hàbitats i la disponibilitat d’aliment. Però la composició del Mediterrani està canviant, i això acabarà canviant també el que arriba a les llotges, als mercats i als restaurants.

I aquí el canvi climàtic deixa de ser només biologia marina i entra directament a la gastronomia i al turisme. Quines espècies podrem oferir? A quin preu? Amb quina regularitat? Haurem d’aprendre a consumir i valoritzar comercialment espècies avui menys conegudes? La restauració, especialment aquella que construeix el seu relat sobre el producte local i de temporada, també s’haurà d’adaptar.

El Delta de l’Ebre: quan el canvi climàtic arriba directament al plat

Pocs llocs permeten veure tan clarament aquesta relació entre clima, economia, gastronomia i turisme com les badies dels Alfacs i del Fangar.

El cultiu de musclo pateix especialment quan l’aigua supera durant períodes prolongats determinats llindars de temperatura. Al Delta, els 28 °C són considerats un punt crític a partir del qual augmenten fortament la mortalitat i els problemes d’oxigenació. La conseqüència és que les campanyes s’han hagut d’avançar: allò que dècades enrere podia mantenir-se fins al setembre ara s’intenta retirar de l’aigua abans dels episodis de màxima calor.

Aquest 2026 el problema ha estat especialment visible. El sector ha estimat en més de 500.000 quilos les pèrdues de musclo, amb afectacions mitjanes al voltant del 20%, però molt superiors en algunes explotacions. RTVE valorava les pèrdues en aproximadament 1,5 milions d’euros.

No parlem només d’aqüicultura. Parlem d’un producte que forma part de la identitat gastronòmica del Delta, de la seva restauració, de les experiències turístiques, de les visites a les muscleres i de la pròpia imatge de destinació.

També s’estan assajant respostes. L’IRTA treballa, per exemple, en la producció i selecció local d’ostres més adaptades a les condicions de les badies i menys dependents de llavor importada. És una mostra de com l’adaptació climàtica haurà d’entrar també en la innovació productiva.

De la sequera als aiguats: el problema no és només que plogui menys, sinó com plou

Catalunya ve d’una de les sequeres més severes de les darreres dècades. Entre l’estiu de 2021 i la primavera de 2024, la falta persistent de precipitacions va afectar boscos, rius, ecosistemes, agricultura, ramaderia i reserves d’aigua.

La fotografia actual és molt diferent. A 11 de setembre de 2026, els embassaments de les conques internes estaven al voltant del 77% de la seva capacitat.

Però seria un error confondre la recuperació dels embassaments amb la desaparició del problema climàtic.

El 2025, de fet, va ser un any normal o plujós en bona part de Catalunya i extraordinàriament plujós en alguns sectors del sud, però alhora va ser el quart any més càlid registrat a Catalunya des de 1950, només per darrere de 2024, 2023 i 2022.

Aquesta aparent contradicció explica bé el repte: el canvi climàtic no significa necessàriament que cada any hagi de ploure menys. Significa un territori més calent, amb més evaporació, sequeres que poden ser molt severes i una precipitació més irregular, capaç d’alternar llargs períodes secs amb episodis d’una intensitat extraordinària.

El camp català, exposat

Aquesta irregularitat és especialment important en un país on bona part de l’agricultura continua depenent directament de la pluja.

De les prop de 971.000 hectàrees agrícoles declarades a Catalunya el 2025, el 73% corresponia a conreus de secà. Cereals, oliveres, vinyes, fruita seca o farratges formen no només una estructura agrària sinó també una part fonamental del paisatge que veu i consumeix el visitant.

Quan desapareix un conreu, quan es redueix la producció o quan un territori deixa de ser viable agronòmicament, no desapareix només una activitat econòmica. Canvia el paisatge. I el paisatge és també producte turístic.

Això és especialment evident en l’enoturisme.

La vinya també està canviant de calendari

Catalunya té més de 50.000 hectàrees de vinya i dotze denominacions d’origen. Bona part d’aquesta superfície s’ha conreat tradicionalment en secà, fet que fa la vinya especialment sensible a la combinació de manca d’aigua i temperatures elevades.

L’IRTA treballa ja sobre adaptació varietal, portaempelts, gestió del sòl, disponibilitat d’aigua i ús d’aigua regenerada davant un escenari de temperatures més altes, sequeres i precipitacions que poden arribar de forma sobtada i torrencial.

També s’està movent el calendari. La verema 2026 ha tornat a començar molt aviat: els primers Chardonnay del Penedès van entrar als cellers el 21 de juliol. A 24 d’agost ja s’havien recepcionat 126,8 milions de quilos de raïm, un 63% més que en la mateixa data de l’any anterior, una dada que Agricultura relaciona amb l’avançament del calendari de verema observat els darrers anys.

Cal ser prudents: una verema concreta depèn de molts factors i no es pot atribuir un calendari determinat únicament al canvi climàtic. Però la tendència de fons és clara i planteja preguntes importants sobre maduració, rendiments, disponibilitat d’aigua, varietats i localització futura de les plantacions.

I, una altra vegada, això afecta el turisme. El Penedès, el Priorat, la Terra Alta, l’Empordà, el Bages, Alella o la Conca de Barberà no venen només vi. Venen paisatge vitivinícola, patrimoni, gastronomia, cellers, veremes, activitats i una manera d’entendre el territori.

Les DANA: no és correcte dir que el canvi climàtic les “crea”, però sí que pot alimentar-ne els efectes

També cal fugir de simplificacions en parlar dels episodis de DANA. Una DANA és un fenomen atmosfèric que existia abans del canvi climàtic i no es pot atribuir automàticament cada episodi concret a l’escalfament global.

El que sí coneixem millor és el mecanisme físic que pot fer que determinats episodis siguin més destructius: una atmosfera i un Mediterrani més calents poden contenir i aportar més vapor d’aigua i més energia.

L’estudi d’atribució sobre les inundacions de València de 2024 és especialment il·lustratiu. AEMET va informar el febrer de 2026 que l’escalfament antropogènic havia incrementat aproximadament un 21% la intensitat de la precipitació intradiària i un 19% el volum total de pluja a la conca del Xúquer, ampliant en un 55% la superfície que va superar els 180 litres per metre quadrat.

Catalunya tampoc és aliena a aquests riscos. Els aiguats associats a la DANA Alice de l’octubre de 2025 van provocar importants afectacions a les Terres de l’Ebre i han obligat a plantejar actuacions estructurals de prevenció davant les inundacions al Montsià i al Baix Ebre.

Per tant, la pregunta per al turisme ja no és només quanta aigua tindrem. És també com preparem hotels, càmpings, restaurants, ports, passeigs marítims, carreteres, empreses d’activitats i destinacions davant episodis extrems.

Les platges tampoc són immutables

L’impacte és especialment sensible en un país turístic fortament vinculat al litoral.

Catalunya té uns 692 quilòmetres de costa, dels quals uns 340 estan intensament urbanitzats. L’anàlisi de l’evolució de les platges entre 1956 i 2019 conclou que aproximadament un 21% dels trams estudiats pateixen una regressió moderada d’entre 20 centímetres i un metre anual, i un 3% retrocedeixen més d’un metre cada any.

La mateixa planificació territorial catalana recorda que aproximadament tres quartes parts de l’oferta turística catalana es concentra al litoral.

Això converteix la pujada del nivell del mar, la regressió de platges, els temporals i la inundabilitat en una qüestió econòmica de primer ordre. Una platja no és només sorra: és protecció del front litoral, espai públic, activitat econòmica, restauració, allotjament, comerç, mobilitat i atractiu de destinació.

Canviarà també la manera de fer turisme

El canvi climàtic acabarà incidint en pràcticament totes les branques del turisme català.

En el litoral, afectarà les platges, els ports esportius, el turisme nàutic, la pesca i l’aqüicultura. A l’interior, condicionarà conreus, paisatge, gastronomia, enoturisme i disponibilitat d’aigua. A la muntanya, la reducció de la neu obliga a repensar progressivament els models excessivament dependents de l’esquí. Als espais naturals, la calor extrema i el risc d’incendis condicionen activitats, accessos i temporades. Als establiments, augmenten les necessitats de climatització, ombra, eficiència hídrica, gestió energètica i protocols davant fenòmens meteorològics adversos.

L’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic identifica precisament entre els riscos del sector turístic la pèrdua de platges per erosió i pujada del nivell del mar, la menor disponibilitat de neu i la pèrdua de confort climàtic en determinades destinacions.

Però adaptar-se no significa només protegir-nos del que podem perdre. També significa transformar el model.

Desestacionalitzar de veritat, reforçar primavera i tardor, reduir la dependència dels pics d’agost, millorar la gestió de l’aigua, incorporar reutilització i eficiència, adaptar espais exteriors, revisar protocols d’emergència, protegir infraestructures, diversificar productes i ajudar el sector primari a continuar produint són polítiques turístiques tant com ambientals.

També ho és ajudar la gastronomia a interpretar un Mediterrani que canvia: si canvien les captures, caldrà donar valor a noves espècies; si determinats cultius es desplacen o necessiten noves varietats, caldrà acompanyar aquesta transformació; si la vinya avança calendaris o busca cotes més altes i noves tècniques, l’enoturisme també haurà d’explicar-ho.

El territori és la primera infraestructura turística

Durant massa temps hem tractat el canvi climàtic com una carpeta ambiental separada de les carpetes d’economia, agricultura, pesca, indústria o turisme.

Aquesta separació ja no té gaire sentit.

Un restaurant depèn del producte que arriba del mar i del camp. Un hotel de costa depèn de la platja que té al davant. Un allotjament rural depèn del paisatge que l’envolta. Una ruta del vi depèn que hi continuï havent vinya. Un càmping depèn de la disponibilitat d’aigua i de la seguretat davant inundacions, calor i incendis. Un port, una empresa de turisme actiu o una estació de muntanya depenen igualment d’un clima que fins ara consideràvem relativament previsible.

Per això, adaptar Catalunya al canvi climàtic és també una política turística.

No cal caure ni en l’alarmisme ni en la negació. Cal planificar. I cal entendre que la competitivitat turística de les pròximes dècades no dependrà únicament de tenir bons hotels, bons restaurants, bones campanyes de promoció o millors connexions.

Dependrà també de tenir aigua, platges, boscos, vinyes, arrossars, peix, marisc, paisatges i territoris vius.

Perquè defensar el turisme català davant del canvi climàtic no és defensar només els establiments turístics. És defensar el territori que fa que algú vulgui venir a Catalunya, quedar-s’hi, descobrir-la i tornar-hi.